LA PREGUNTA DE SUS OJOS

La pregunta de sus ojos (Éstos guardan un secreto a voces)

La pregunta de sus ojos és una novel•la de l'escriptor argentí Eduardo Sacheri. Recentment n'ha fet una versió cinematogràfica Juan José Campanella (El hijo de la novia). Es tracta d'una coproducció hispanoargentina titulada El secreto de sus ojos. S'ha estrenada a casa nostra fa poquet. I resulta un èxit tant de públic com pel que fa a les crítiques. El paper de Benjamín Expósito (el protagonista) és interpretat per Ricardo Darín.

Com que encara no hem llegit la novel•la, però sí que hem vist el film, us en parlarem. A veure qui és el primer que s'anima a llegir-la i ens en fa cinc cèntims!
Sobre la versió cinematogràfica, us he de dir que els crítics coincideixen a afirmar que és impecable. Diuen que és molt més que un trhiller. Certament, és una història sobre el sentit de la vida, la lleialtat i el deure, enfront de la corrupció i la prevaricació de la classe funcionarial i política, dins el context de l'Argentina dels anys setanta. Emperò, la història, pensam, podria ser traslladada a qualsevol època.

Desgraciadament, en aquest món que ens envolta, sembla que molts han perdut els valors, el sentit de l'existència, el sentit del deure... Les paraules lleialtat, tenacitat, entrega, moral, responsabilitat fan ganes de riure a molts. Però en queden qualcuns de condrets, exemplars i humans alhora. Són exemplars pel fet de ser senzillament humans. I així són els personatges principals de la història (o sigui, els bons): un secretari judicial jubilat i el seu amic, company de feina; una brillant doctora en Dret, que és la seva superior en el jutjat; el marit de la jove assassinada, sobre l'homicidi de la qual els nostres funcionaris exemplars centren investigacions, esforços i reptes.

És una història que parla dels endarrers en la vida, dels reptes pendents, del sentit del deure per acomplir. Emperò per ser ser lleial, caldrà ser-ho amb un mateix. Amb aquests sentiments i encalentides de cap, el protagonista (interpretat per Darín) es capbussa en el passat per tractar d'escriure una novel•la sobre la causa Morales, l'assassinat i investigacions esmentades. Mentre desfila records i imatges, teixeix el relat. Una sola cosa li restarà per resoldre: el seu propi destí, la seva pròpia passió.

Tanmateix, tots els personatges saben les veritats interrogant els ulls de l'altri. Les mirades parlen, diuen allò que callam, allò que mantenim en secret. Els ulls no enganen. I ja sabeu com són els ulls i la mirada blava de Darín! O no? Bromes a banda, de la impossibilitat d'amagar la veritat, delatada pels ulls, neixen els títols, tant del llibre com del film. És per això que, al començament d'aquestes línies, ens hem pres la llicència de completar el de la pel•lícula amb un parèntesi nostre.

Els personatges estan molt ben caracteritzats, en tots els aspectes. El treball dels actors és memorable. L'ambientació dels setanta és reeixida. El guió, els diàlegs... són de trhiller, però també de drama, de cinema intimista amb qualque toc social. Si la veis, també riureu: àmpliament o fent la mitja, entre dents. El sentit de l'humor, doncs, hi és present, a voltes fresc i a voltes àcid.
De veritat que no us en penedireu si anau a veure-la, i estam segurs que tampoc no ens decebrà la novel•la, quan la llegirem.

Catalina Bisquerra

ÀGORA

Us volem tornar a parlar de l'estrena (divendres, 9 d'octubre) de la darrera pel•lícula d'Alejandro Amenábar. Es tracta d'una superproducció amb una posada en escena i uns actors enlluernadors.

És una pel•lícula històrica, però no podem oblidar que parlar d'Alexandria en el segle IV, i d'Hipàtia, no pot donar com a fruit un simple i típic film històric: història, llegendes, sentiments, màgia i passió s'hi creuen.

Hipàtia n'és la protagonista. Vivia a Alexandria en els anys que envoltaren la caiguda de l'Imperi romà. Ella era un membre destacat de l'Escola filosòfica d'Atenes (neoplatònica). Es dedicava a la ciència: filosofia, àlgebra, astronomia; filla del director de la Biblioteca d'Alexandria, qui la va educar i alliçonar en ciències. Es va resistir a assumir a cegues la fe cristiana (oficial i instrumentalitzada per l'Imperi) , es va negar a comprometre i lliurar la seva vida, i la seva ciència. Ni cap home, ni cap Déu, no la varen sotmetre.

Hipàtia és una heroïna virginal de la qual coneixem poques obres, poques dades biogràfiques, però se sap com i per què va ser assassinada. La seva mort (415 dC) coincideix, aproximadament, amb l'època de destrucció de la Biblioteca d'Alexandria (391 dC), però no se sap del tot si varen tenir a veure directament.

Aquest personatge llegendari (també històric, com la majoria dels personatges de llegenda) representa el paper de la sacerdotessa, la vestal, la sibil•la, la protectora de la saviesa... És una mena de valenta dona, que lluita contra l'obscurantisme de l'integrisme religiós i espera en una humanitat futura lúcida i lliure. Conflueixen en aquesta heroïna trets populars i característiques del rol atorgat a les dones sacerdotesses, magues de l'antiguitat clàssica o de la Mediterrània oriental: la dona-pont amb l'univers. És la sacerdotessa que està en contacte amb la saviesa, amb l'univers en sentit ampli.

A més, és un personatge reivindicat i fet bandera pel moviment feminista, ja que representaria una dona lliure, no sotmesa pel rol d'esposa ni mare i dedicada de ple a la ciència.

Us recomanam que vegeu el film i, si us interessa el tema, podeu consultar, per exemple, aquests enllaços: Wikipedia (on l'entrada “Hipatia”, en castellà, conté més informació que en català) i la pàgina oficial de la pel•lícula . En l'article de la Wiki, trobareu altres enllaços interessants i referències a obres literàries (moltes novel•les i qualque peça de teatre) centrades en Hipàtia.


Catalina Bisquerra